Natàlia Barris Peña va fer les primeres passes en el mon del basquetbol quan tenia 9 anys. Tot i néixer a Barcelona, però, el seu idil·li amb l’esport de la cistella va arrencar a Girona, quan el seu pare va haver d’anar-hi per feina i es va endur tota la família. Va deixar els Jesuïtes de Casp per anar als Maristes de Girona i allà va començar tot. 'En aquella època ja era molt alta i només entrar per la porta em va dir: tu a les tardes aniràs a jugar a bàsquet. I així va ser com vaig començar, tot i que era dolenta com una pedra', explica.

A Girona hi va viure dos anys i quan va tornar a la Ciutat Comtal va continuar jugant als Jesuïtes de Casp: 'Al primer any encara no estàvem federats, jugàvem la lliga escolar, i allà sí que vaig començar a destacar,  perquè ja que venia de jugar lligues federades a Girona. M’ho passava molt bé i ja no ho vaig deixar', recorda. 'Vam tenir la sort que la persona que portava els esports de l’escola prioritzava molt el bàsquet i allà va esclatar de forma important. Vam tenir molt bons entrenadors. En Lluís Riera, per exemple, va ser entrenador meu. I el Pedro Archagal també', afegeix. Allà va fer amics i amigues, va conèixer la seva parella, que fins i tot va ser entrenador seu, i va entrar per sempre a la gran família del basquetbol.

Amb el col·legi situat al cor de l'Eixample va jugar-hi fins arribar a formar part del primer sènior, impulsant després el naixement de l’Associació Esportiva Casp: 'Quan acabaves els estudis deixaves d’estar emparat per la pròpia escola i aleshores vam decidir tirar endavant l’Associació. Vam començar jugant a l’Arc de Triomf, després vam baixar al Marítim i vam anar voltant'. Per motius laborals, un cop acabats els estudis d’enginyeria civil a la Universitat Politècnica de Barcelona, va deixar de jugar. I  poc després es va casar. El cuquet del bàsquet, tanmateix, va tornar a trucar a la seva porta: 'Unes amigues em van dir: Tu no voldries tornar? I em vaig apuntar a la lliga Tot Bàsquet. Però m’apunto al setembre i el mateix setembre em quedo embarassada. Vaig tenir la primera filla, entre el primer i el segon fill vaig jugar un parell de partits amb aquestes noies, i després ja em vaig reenganxar definitivament amb elles a la lliga Tot Bàsquet'.

El 2013 també va marxar a viure a Sant Quirze del Vallès. I just abans de la pandèmia, en una Fira d’Entitats, va descobrir el Sant Quirze Bàsquet Club: 'Em vaig dir: què fas baixant a Barcelona quan aquí, on vius, hi ha un equip de bàsquet. I vaig preguntar què podia fer per a poder jugar-hi'. 'La persona que em va atendre, el Nico, que era el secretari de llavors, em va animar a venir i aleshores els vaig escriure un mail explicant que era una dona una mica gran, però que volia jugar, i que si no era possible a veure si la meva filla podia entrar. Em van contestar de seguida, que hi anéssim les dues, i la meva filla va començar a jugar al premini i jo al sènior'.

No ha oblidat el primer dia d’entrenament amb el Sant Quirze: 'Aleshores tenia 36 anys i em vaig trobar amb un equip de noies molt i molt joves. I vaig pensar, què hi faig aquí. Estaven a 2a Categoria Catalana i jo ja hi havia jugat en aquesta categoria, però els anys passen i no ho tenia clar'. Els dubtes, però, es van esvair ben aviat, i malgrat les dificultats dels inicis, agreujats per l’esclat de la Covid (era la temporada 2020-21), al Sant Quirze va trobar el que buscava: 'competir i passar-ho bé!'. Va formar part de l’equip que al 2022 va assolir un històric ascens a la primera catalana i ha continuat en actiu fins aquest curs, tot i que ja ho ha fet al sènior B, a la segona territorial. 'Vaig patir una lesió al peu que em va tocar una mica, vaig baixar físicament i vaig començar a tenir pocs minuts. Malgrat tot, volia seguir jugant i per això vaig decidir fer-ho amb el sènior B'. Malauradament, a manca de dos partits per acabar la temporada, una altra lesió al peu va precipitar el seu adéu...almenys com a jugadora del Sant Quirze: 'L’any que ve, quan ja estigui recuperada, m’agradaria poder tornar a la lliga Tot Bàsquet'.

No marxa pas, però, del club vallesà, perquè des del novembre del 2022 també n’és la presidenta, simultaniejant la pista i els despatxos: 'Tot i portar només dos anys i escaig al club, la directora tècnica que hi havia aleshores em va trucar i em va dir si volia entrar a la junta. D’entrada no vaig saber què dir...però em vaig acabar engrescant'. Primer va entrar com a directiva per acabar presidint l’entitat: 'El bàsquet és la meva vida, el meu marit ve del món del bàsquet, totes les meves amistats són del bàsquet, els meus fills també hi juguen, i m’agradaria poder tornar-li tot el que m’ha donat. I vaig pensar que poder fer-ho aquí a Sant Quirze, que ara és casa meva, era una oportunitat que no podia deixar passar'. Reivindica, a més, la presència cada cop més gran de dones al capdavant dels clubs: 'Estic molt contenta que cada dia en siguem més. La figura de la dona hi ha de ser en tots els àmbits'.

El Sant Quirze Bàsquet Club compta ara amb 17 equips, però només 6 són femenins, i aquest és un dels reptes que té damunt la taula com a presidenta, on vol posar el seu granet de sorra per fer créixer l'entitat: 'Volem tenir cada cop una base més gran, i sobretot pujar la base femenina, que ens costa molt. A Sant Quirze tenim un club de volei fantàstic, però que ens treu moltes noies, i a més estem envoltats de clubs de bàsquet molt potents, a Barberà, Cerdanyola, Terrassa, Rubí, Ripollet... Hem començat a treballar amb les escoles de la ciutat i alhora també tenim l’objectiu que els jugadors i jugadores es quedin el màxim temps possible al club, que no marxin i tinguin aquest sentiment de pertinença'.