Maria Planas i Monge (Barcelona, 26 de juliol del 1936) és una figura emblemàtica del Bàsquet Català i espanyol. Va ser una pionera, una dona que, amb el seu exemple, ha ensenyat a les generacions futures que el gènere no defineix el talent ni la capacitat de lideratge, i que l’ha convertit en un referent no només del bàsquet a casa nostra, sinó també a nivell internacional.
La seva vocació per l’esport i, concretament, pel bàsquet va començar a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat. L'any 1950 es va fundar la Penya Esportiva Montserrat, coneguda per l’acrònim PEM, com a secció d'esports del Cercle Catòlic, vinculat a la parròquia, i la Maria Planas es va apuntar al primer equip femení de basquetbol que es va formar a l'entitat. Durant tres temporades, del 1954 al 1957, va ser jugadora de la Penya Esportiva Montserrat i, del 1957 al 1959, va passar a jugar amb l’INSO (Institut Social de la Dona), participant a la lliga de 'Educación y Descanso'. La seva carrera com a jugadora podria haver continuat al Picadero, però en aquells temps les reticències familiars van acabar imposant-se. 'A casa em van dir que una noia no havia d’anar tan lluny tota sola', explicava en una entrevista. Curiosament, anys més tard triomfaria al Picadero...com a entrenadora.
Abans, però, va retornar als orígens, a la Penya Esportiva Montserrat, per encetar la seva trajectòria a les banquetes, on ben aviat va demostrar que estava destinada a deixar empremta. L’any 1969 es va fer càrrec del PEM, que aleshores militava a la segona categoria catalana i, sota el seu lideratge, l’equip va acabar pujant a la màxima divisió estatal. El curs 1970-71 van ser sotscampiones de Catalunya; la temporada següent, la 1971-72, van guanyar el Campionat Interprovincial, i la 1972-73 van conquerir el Campionat de Catalunya, van ser sotscampiones d’Espanya i van fer la promoció a la lliga estatal. El seu rival per pujar va ser l’Standard de Madrid, guanyant els dos partits i ascendint a la màxima categoria. En el primer any a l’elit, la temporada 1973-74, el PEM va ser sisè.
El 1974 va deixar la banqueta de la Penya Esportiva Montserrat, i uns anys més tard, va continuar la seva carrera al Picadero, on va començar a assolir els seus primers grans èxits a nivell estatal. En el seu primer any, el curs 1977-78, va conquerir la lliga i la Copa de la Reina i, la temporada següent, la 1978-79, va repetir títol de copa i va acabar segona a la lliga. Ja amb el nom de Picadero Comansi, a les dues campanyes següents va aixecar dues lligues més i una altra Copa de la Reina, dominant el bàsquet femení estatal.
L’aventura al Picadero va acabar l’any 1981, quan per problemes d’esponsorització l’equip es desfà, però els èxits no es van aturar aquí. Va estar un any al CB L'Hospitalet i el seu següent destí va ser el Sabor d’Abans de Tortosa, amb qui va conquerir tres lligues i tres copes del 1986 al 1989. Després va dirigir el Microbank Masnou, amb qui va conquerir la lliga la temporada 1989-90. Amb tots aquests clubs, a més, va participar en quatre Copes d’Europa i en una Copa Liliana Ronchetti, a Praga, i va alçar sis lligues catalanes.
Un altre cim de la seva carrera va arribar quan va assumir el comandament de la selecció espanyola femenina de bàsquet, que va entrenar de l’any 1979 al 1985, donant-li un nou impuls. Encara ara és l'única dona que ha entrenat l’equip absolut femení. Amb Espanya va dirigir 54 partits, participant en dos pre-europeus, a Vigo el 1980 pel Campionat d’Europa de Iugoslàvia, i a Treviso l’any 1983 pel Campionat del Món d’Hongria. Aquell 1983, a més, va participar en l’Universiada d’Edmonton (Canadà), assolint la setena plaça. En aquests anys també va ser seleccionadora catalana, dirigint el combinat català femení en cinc partits.
La seva dedicació al basquetbol va dur-la, així mateix, a ser professora de bàsquet a l’Escola de les Salesianes de Sarrià del 1973 al 1981 i, un any més tard, el 1982, va encapçalar el curs de tecnificació Polanco. Posteriorment, entre el 1995 i el 1997, va ser directora tècnica de l'Universitari de Barcelona, i en el seu extraordinari currículum també hi trobem incomptables clínics i cursos fets arreu de Catalunya, l’Estat espanyol i Europa.
El 1997 va ser distingida com a Forjadora de la Història de l’Esport Català per la Generalitat de Catalunya i el 1999 la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ) li va atorgar el guardó d’Històrica del Bàsquet Català. L’any 2022, a més, va rebre el reconeixement del bàsquet internacional en esdevenir la primera catalana i espanyola que ingressa en el Hall of Fame de la FIBA. Una distinció que va rebre a la House of Basketball Patrick Baumann de Mies de Suïssa i que va voler compartit amb tot el bàsquet femení. 'No ho entenc només com un reconeixement cap a la meva persona. També sento que represento el bàsquet femení en general, i això encara em satisfà més', va dir, emocionada, en el seu discurs, on també va declarar el seu amor per l’esport de la cistella: 'Vaig enamorar-me del bàsquet sent una joveneta, i des de llavors, amb el meu marit, l’Eduard Portela, li he dedicat bona part de la meva vida. Primer com a jugadora i després com a entrenadora. Sempre ho vaig fer intentant inculcar a les meves jugadores els grans valors d'aquest esport meravellós: el compromís amb l'equip, la companyonia, la diversió i l'amistat. Però també la sana ambició per guanyar, la disciplina i l'esforç constant per ser cada dia, cada entrenament, cada partit, una mica millors en tot'.
L'impacte de Maria Planas en el món del bàsquet, però, va més enllà dels èxits a la pista, dels trofeus i els reconeixements. El seu veritable llegat resideix en la seva capacitat per trencar barreres i obrir camins. Ha estat una figura clau en la promoció i el desenvolupament del bàsquet femení a casa nostra, obrint portes per a futures generacions de jugadores i entrenadores. I la seva vida i la seva extraordinària carrera són un testimoni del que es pot aconseguir amb passió, dedicació i un amor profund per l'esport.
