'Si no fos perquè les cames ja no m’aguanten gaire, encara seguiria entrenant'. Rafael Murgadas i Vidal (4 de juliol de 1931) segueix vivint el bàsquet amb la mateixa passió que el primer dia. Als seus 92 anys, es manté al peu del canó i és el president de més edat del Bàsquet Català, al capdavant del CB Pedagogium. El Poliesportiu Municipal Josep Comellas al barri de Gràcia de Barcelona és la seva segona casa i sempre que pot no es perd detall dels entrenaments dels diferents equips de l’entitat. Una taula i una cadira a la pista ben situades per veure-ho tot de ben a prop 'duen' el seu nom.

'El bàsquet és la meva vida. Evidentment la meva dona i els meus fills són el més important i van primer de tot, però després ve el bàsquet', explica Murgadas, que va començar a jugar a basquetbol a les Escoles Pies de Balmes. Com a jugador, però, no va fer pas carrera. 'Era molt dolent', afirma rotund. Als 16 anys va començar a treballar a la Enher (Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana) i això va ser clau per conduir-lo cap a la vessant d’entrenador: 'A la Enher van fer un equip de bàsquet i va ser allà que vaig començar a entrenar'.

Més tard va entrar de monitor als col·legis graciencs San Luís Gonzaga i l’Acadèmia Selleres, aconseguint, amb altres 'bojos' pel bàsquet, que les direccions dels esmentats centres es posessin d’acord i facilitessin la fundació d’un club: el 'Pedagogium San Fernando', en l’actualitat el Club Bàsquet Pedadogium. Era l’any 1953 i des del primer moment es va ocupar d’entrenar tant els equips masculins com els femenins, dedicant-se també a organitzar la base esportiva del nou club a través dels equips escolars.

Primer a les competicions de l’OAR (Obra Atlético Recreativa) i després a les de la Federació Catalana de Basquetbol, Rafael Murgadas va estar set temporades al club de Gràcia. Una aventura que va acabar de forma una mica abrupta. 'Em vaig casar i al tornar del viatge de noces em diuen que plego, que em fan fora', explica. En aquells anys també va començar a col·laborar amb l'FCBQ, doncs 'els diumenges a la tarda anava a copiar actes' i, el curs 1957-58, es va treure el títol d’entrenador superior.

Acabada aquesta primera etapa al Pedagògium, l’Olesa va ser el seu següent destí: 'Em vaig comprar un Biscúter per a poder anar allà a entrenar. Vam pujar de categoria amb una promoció davant del Sant Adrià', recorda. Amb només 27 anys, el Joventut de Badalona va trucar a la seva porta: 'Un dia estava a casa i em van venir a veure per si volia fitxar per ells. Aleshores a la Penya hi havia en Joaquim Broto, que era un gran entrenador, però es veu que no es van entendre i van pensar amb mi. Jo ja m’havia compromès amb el Pineda, però no vaig poder dir no al Joventut'.

Va dirigir la Penya la temporada 1958-59, amb qui va disputar la incipient Lliga Nacional, creada el 1957. A les files del conjunt verd-i-negre va dirigir jugadors mítics com Josep Brunet, líder indiscutible i jugador diferencial d’aquell conjunt badaloní, que va acabar tercer a la lliga, per sota de FC Barcelona i Real Madrid: 'Aquell any la Penya havia perdut alguns jugadors importants, com en Jordi Parra, que havia marxat al Barça, però vam fer una bona temporada'. D’aquell curs, a Badalona recorda, sobretot, la gran victòria que els verd-i-negres van assolir a l’aleshores inexpugnable pista del Madrid, el Frontón Fiesta Alegre. 'Sóc l’únic entrenador espanyol que ha guanyat el Madrid allà', presumeix. El Joventut es va imposar per 38-43 a l’aleshores tot poderós equip blanc: 'En Saporta, al final del partit, ens va venir a felicitar i ens va convidar a sopar a tot l’equip'. L’aventura a Badalona, però, va durar només aquell curs: 'Em va agradar molt poder entrenar el Joventut, i això que sóc molt culé, però no em veia amb cor de continuar. Patia molt. Vam fer una bona temporada, però era massa per a mi. Només tenia 27 anys'.

Després de l’experiència a Badalona va passar per les banquetes de diversos equips com la Salle Manresa, el Samaranch Molins de Rei, el CN Sabadell, el Picadero, el Santfeliuenc i la Salle Barcelona. D’aquella etapa destaca en especial el seu pas pel Picadero, on va coincidir amb altres jugadors mítics de la història del nostre bàsquet com Alfonso Martínez. 'Era un equipàs', rememora.

Un altre dels records més preuats que guarda és la seva relació amb el minibàsquet, en els anys de la seva aparició a meitat de la dècada dels 60: 'M’agradava el bàsquet, m’agradava la canalla i m’hi vaig abocar de ple'. Va ser un dels impulsors del Col·legi de Monitors i Amics, Director de l’Escola de Monitors i va acabar sent seleccionador del combinat català en el torneig interprovíncies que va tenir lloc a Madrid l’any 1967 per escollir els jugadors que anirien a disputar un torneig que es va anomenar 1r Campionat Mundial de Minibàsquet, i que va tenir lloc a la ciutat nord-americana d’Scranton (Pennsilvània). Aquella gran experiència, això sí, va acabar amb una multa de la Federación Española de Baloncesto per unes declaracions que va fer al diari 'Dicen...': 'Em vaig emportar 12 jugadors i després de disputar diversos partits entre províncies en van seleccionar sis. Estaven indecisos amb dos jugadors més i ens van dir de fer un partit amb aquests sis que no havien seleccionat contra la resta d’Espanya. Aquells sis van guanyar 64-32 i, malgrat tot, no se’ls van emportar. Em vaig emprenyar molt, la veritat. El Justo Conde em va enganxar, em vaig escalfar i em van acabar multant'.

Posteriorment va dedicar-se a ensenyar bàsquet en diferents equips escolars de Barcelona i des de fa una colla d’anys va tornar als inicis, al CB Pedagogium. 'Em van convidar pels 50 anys del club, em van dir de tornar i aquí estic', explica cofoi aquest incombustible del basquetbol, que l’any 2007 va ser distingit com a Històric del Bàsquet Català per la seva extraordinària i dilatada trajectòria.